Redacció Català mes de Febrer:
TRADUCCIÓ:
A lo ximple a lo ximple, fa ja sis anys que es va crear la famosa Comissió per a la Racionalització dels Horaris Espanyols. O són ja set anys? En qualsevol cas, suficients com perquè hagi tingut temps d’anar-nos subministrant, de tant en tant, informacions sobre com haurien de ser aquí els horaris als quals la immensa majoria de la gent hauria d’adaptar-se per a deixar enrere els actuals, que -començant pels del treball- són pura demència i amb els quals és difícil conciliar vida laboral i personal. L’última notícia sobre la comissió és de fa uns dies, per a avisar-nos que l’òptim seria seguir el model dels països nòrdics i de Portugal. Una evidència per a la qual no he necessitat mai a la meva vida comissió alguna. Però, be, poc més poden fer que impartir pedagogia. En aquesta notícia s’explica que el president de l’invent, Ignasi Buqueras, ha donat a conèixer una enquesta que han fet a ambaixadors espanyols en vint-i-tres països europeus. Cal destacar la jornada intensiva de Finlàndia i el seu -potser no casual- alt índex de productivitat, i el fet que a Suècia horaris laborals i escolars coincideixen, quelcom tan sensat que costarà d’aconseguir aquí, on es tracta de fer-ho tot molt complicat, i que l’horari de les escoles i el laboral dels pares no coincideixi mai, per a així poder queixar-se i dir que tot és una porqueria.
Explica la comissió que Portugal -que es aquí, a l’altre costat de la Península- aplica la lògica als seus horaris de menjar. La del migdia és a la una de la tarda; el sopar, a les vuit. La comissió aconsella aquest model. Un model, per cert, gairebé idèntic al que es seguia a Barcelona fa seixanta anys. En els anys cinquanta, a casa meva i en la de tota la gent que coneixia, nens i adults menjàvem a la una (alguns abans, fins i tot). I es sopava a les vuit o poc després. I ningú es moria per això. Va anar a partir dels seixanta quan la gent va començar a dinar i a sopar cada vegada més tard. Avui hi ha gent que sopa a les deu de la nit. I les sacrosantas menjars del migdia, els dies laborals? No hi ha institució més sagrada que aquesta. Les persones importants es truquen per telèfon, queden per a menjar, s’asseuen a la taula a les dues i mitja i, plat rere de plat -més cafès, copes i puros-, no aixequen el cul del seient fins a les cinc, o les cinc i mitja. Quan tornen al treball ni se’ls ocorre que -en un país civilitzat, havent dedicat com a màxim seixanta minuts a menjar- a aquesta hora la gent ja estaria tornant a casa seva. I si ells segueixen aquest horari, per què els seus subalterns haurien de seguir-ne un altre? Així, en comptes de recollir i anar-se a casa a les cinc, ells a les cinc comencen la seva jornada de tarda, que no acabarà fins a les vuit o les nou. El que sigui amb la condició de tornar a casa com més tard millor i així estar el menys possible amb la resta de monstres que l’habiten.
RESUM:
Aquest text parla sobre una organització creada fa vora un lustre que intenta fer veure quins son els millors horaris per a la societat espanyola. En una enquesta feta als països europeus es mostra que l’horari ideal seria el seguit pels portuguesos o els nòrdics. Tot i així el canvi es preveu complicat i costós. Un exemple molt clar serien els horaris a l’hora de menjar, en el que, curiosament els recomanats es seguien en els anys cinquanta a Barcelona. En definitiva, seria bo que l’horari espanyol canviés.
